El poema de Ferran Canyameres escollit com a eix principal del Verspoesia d'enguany ens parla del Conjunt de les Esglésies de Sant Pere.

Per donar encara més força a les paraules del poeta us mostrem algunes imatges del conjunt de la Seu d'Ègara des de 1898 fins a l'actualitat i us expliquen breument quines han estat les fases i controvèrsies històriques que ha protagonitzat:

El pare Francesc Diago(1603) va ser el primer que relacionà el bisbat d’Ègara amb les esglésies de Sant Pere de Terrassa, fet que va corroborà l’historiador Jeroni Pujades (1609), a la seva Crònica General del Principat de Catalunya, i on va descriure els pedestals epigràfics romans i va considerar l’església de Sant Miquel com una obra bàrbara.

Mossèn Joan Arnella, vicari de Sant Pere (1610 a 1639), que probablement coneixia a ambdós historiadors, va redactar un manuscrit l’any 1614 on recollia el coneixement històric i afegia una prova irrefutable com era l’acta de consagració de l’església romànica de Santa Maria, 1112, on s’indicava que era construïda en el lloc de l’antiga catedral egarenca. Aquest manuscrit va quedar en el calaix fins que l’historiador local Salvador Cardús el va poder llegir i ser publicat l’any 1978. No serà fins que en Josep Puig i Cadafalch, l’any 1889, publiqui Notes arquitectòniques sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa que va ser el resultat d’una reflexió científica encaminada a una arqueologia de l’arquitectura, a una intervenció directa des del camp de l’arqueologia i la restauració.

L’any 1895 i 1896 s’engegaren els primers treballs de restauració que afectaren a l’església parroquial de Sant Pere, deslliurant-la de totes aquelles construccions afegides. Els resultats van ser prou importants, com el descobriment del retaule mural.

A partir de l’any 1906 s’iniciarien diverses campanyes d’excavació i restauració que internacionalitzarien el monument. No serà fins la publicació de Noves descobertes a la catedral d’Egara, l’any 1948, després de l’excavació a l’església de Santa Maria per part de Josep Serra i Ràfols i el Baró d’Esponella, l’any 1947, que el propi Puig i Cadafalch presentaria les seves conclusions definitives: “Les esglésies de Sant Pere són d’època visigòtica. L’església de Santa Maria seria la catedral, Sant Miquel seria el baptisteri i Sant Pere l’església parroquial”.

Malgrat tot, la segona meitat del segle XX es caracteritzaria per una forta controvèrsia amb l’aparició d’estudis oposats a la tesi d’en Puig i Cadafalch. Emili Junyent i Pere de Palol, entre d’altres, defensarien una postura franca, dels segles IX-X. Només en Joan Ainaud defensava la tesi del visigotisme. No serà fins les intervencions de l’arquitecte Jordi Ambrós amb la reparació de les teulades de Sant Miquel i de Santa Maria, així com el descobriment del paviment i absis central de Sant Pere, darrere el retaule mural, quan va plantejar que caldria dur a terme una arqueologia en l’arquitectura.

La celebració del Primer Simposi Internacional sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa, l’any 1991, promogut pel AHCT i el CHT), que es posaria sobre la taula la necessitat de dur a terme una intervenció arqueològica en extensió del monument.

Amb la creació del Pla Director que aplegaria les institucions públiques i religioses es va engegar una primera intervenció arqueològica l’any 1995, dirigides per Antoni Rigo i Antonio Moro, amb la coordinació de Francesc Tuset. Finalment, no seria fins l’any 2001 que s’engegaria una actuació arqueològica en extensió que perduraria fins l’any 2005, dirigida novament per l’arqueòleg terrassenc A. Moro i coordinada per F. Tuset i que comptaria amb M. Gemma Garcia com a responsable de la documentació de camp. Finalitzats els treballs d’investigació s’iniciaria la tasca de restauració i adequació del monument que va finalitzar amb la seva inauguració el 2010.

Esperem que gaudiu d'aquests imatges i us emplacem a visitar in situ la Seu d’Egara per redescobrir aquests indrets i molts d'altres amb els vostres propis ulls.