PASSAT I PRESENT DE L’AJUNTAMENT DE TERRASSA
Anècdotes i curiositats sobre el règim municipal al llarg de la seva història

Qui més qui menys, avui dia tothom està familiaritzat amb els trencacolls de l’administració municipal. Només uns quants savis isolats, en canvi, són capaços de penetrar a través de les teranyines del temps i rememorar els orígens i el descabdellament del nostre govern local. Des de l’Arxiu Municipal de Terrassa, ens entestem a combatre aquesta situació, i volem aprofitar la celebració de la Setmana Internacional dels Arxius per estimular l’interès dels nostres conciutadans per la història del municipi de Terrassa, bo i fent-ne un repàs sintètic en clau d’humor.
La història comença fa més de sis-cents anys, quan el terme de Terrassa ben just si arribava als 500 veïns. En aquella època, els caps de casa de cada llar es reunien en assemblea per tal de regir els seus afers comuns. Cadascun d’ells, que es feien anomenar a sí mateixos PROHOMS -del llatí probi homines, és a dir, homes de probada rectitut o ascendencia; ja veieu si n’eren, d’humils!-,  hi tenia veu i vot, per la qual cosa s’anomenava al seu conjunt UNIVERSITAT, que en llatí vol dir “tots”. Compte! No la confonguéssiu pas amb la nostra universitat actual, que en aquella època es coneixia amb el nom d’Estudi General!
El problema era que els pagesos no podien entregar-se a la dialèctica, atès que havien de trobar temps per conreuar la terra. En conseqüència, van haver de designar un CONSELL ORDINARI per administrar els seus assumptes quotidians, el qual estava format per JURATS, que prestaven jurament en el moment de prendre possessió del seu càrrec (d’aquí el nom) i CONSELLERS. Per escollir aquests darrers, el poble terrassenc utilitzava un sistema dit de COOPTACIÓ, en què la universitat designava nou prohoms i escrivia llurs noms en RODOLINS (boletes de cera amb un tros de pergamí al seu interior amb el nom de l’aspirant), de les quals un infant d’entre vuit i deu anys n’extreia tres, que contenien els noms dels consellers d’aquell any.
Els nostres avantpassats no estaven gaire contents amb aquest sistema electoral, puix que facultava el Consell cessant per escollir els nous jurats i els prohoms que havien d’entrar a sorteig per a ocupar el càrrec de conseller l’any següent, la qual cosa facilitava el frau electoral. Els terrassencs, però, no es van quedar muts i a la gàbia, sinó que, alçant la veu i el puny –i també, tot sigui dit, pagant un bon grapat de diners-, l’any 1560 van aconseguir que el rei Felip II acceptés el sistema de la INSACULACIÓ de càrrecs públics, gràcies a l’aprovació de la proposta en un referèndum força ajustat.
El sistema de la insaculació establia que, per a cada ofici públic, s’havia de constituir una bossa o sac amb els rodolins de nou prohoms, i en cada elecció, se n’extreia els que fes falta per proveir cada càrrec. D’aquesta manera, l’atzar intervenia en les eleccions, la qual cosa les feia més transparents a ulls del poble. Vet aquí un sistema ben curiós per controlar els càrrecs electes!
Jurats i consellers treballaven colze amb colze amb un reguitzell de funcionaris que els facilitaven l’execució de les seves decisions gràcies als seus coneixements tècnics. Per exemple, el CLAVARI, que s’ocupava dels afers econòmics de la Universitat, i que, com el seu nom indica, guardava les claus de les arques públiques; el SÍNDIC, que representava la ciutat davant dels tribunals; o el MOSTASSAF, terme d’etimologia àrabiga, el titular del qual vigilava els mercats, controlant-ne els preus, els pesos i les mesures, la qualitat de les coses venudes, etc.
I el rei ? Quin paper jugava en la vida política de les nostres institucions locals? Com que la seva cort era itinerant, i no podia estar a tot arreu al mateix temps, designava un BATLLE per a controlar cadascun dels termes que estaven sota la seva jurisdicció. Batlle és un mot que deriva del llatí baiulus, que vol dir bastaix, per comparació d’aquell funcionari amb l’home que porta una càrrega. Imagineu-vos si n’era, de feixuc, el càrrec! Els batlles tenien atribucions judicials i policíaques, però a l’ensems intervenien activament en la vida política de Terrassa, presidint els consells de la universitat i donant validesa legal als seus acords. Constituien, per tant, els ulls i les orelles dels monarques als confins dels seus territoris.
És ja un tòpic ben fixat en el nostre imaginari que l’edat moderna va ser una època violenta, en què els catalans encara no havíem adquirit el tradicional seny que més endavant, ja en època contemporània, valdria a la nostra terra el qualificatiu d’”oasi català”. Així les coses, i per tal de poder fer front a bandolers, desertors, captaires i altres sospitosos habituals, els veïns de Terrassa es posaven sota les odres d’un CAPITÀ DE SAGRAMENTAL, que tan bon punt es produien aldarulls al terme, tocava a SOMETENT (acció d’emetre l’avís mitjançant un so de corn) i encapçalava les batudes que feien els seus pagesos armats per capturar els pressumptes malfactors.
La cosa va començar a donar un tomb después de la Guerra de Successió (1702-1715), amb la implantació del famós Decret de Nova Planta (1716). Aquest text, inspirat en la màxima que diu que “donde hay patrón, no manda marinero”, va implicar el desballestament del règim local català. Els municipis foren rebatejats com a AJUNTAMENTS, a la vegada que les VEGUERIES, tan de moda en els últims temps i ja existents aleshores, van ser substituides pels CORREGIMENTS, que, tal i com el propi nom sembla indicar, havien de suposar un correctiu al despropòsit polític català. Pel que fa als jurats i als consellers, foren substituits per una nova figura, el REGIDOR, mentre que els batlles van haver de conformar-se amb presidir les sessions dels seus consistoris i, en les ciutats més grans, auxiliar els ALCALDES MAJORS, homes de confiança dels corregidors.
És sabut de tots que aquest règim es va ensorrar amb l’adveniment de la democràcia, que posa punt i final a aquesta història. És significatiu, però, que alguns dels mots que en èpoques pretèrites s’havien fet servir per designar càrrecs o institucions públiques van quedar fossilitzats en el llenguatge, i avui dia formen part del nostre vocabulari comú.
Des de l’Arxiu Municipal de Terrassa, desitgem que aquest petit viatge a través del túnel del temps, elaborat sota un prisma humorístic, us hagi entretingut i que alhora us hagi suscitat interès per aprofundir en el coneixement de la memoria col·lectiva de les nostres institucions.

Arxiu Municipal de Terrassa
Setmana Internacional dels Arxius - 2010